El xiringuito com a marca d’identitat: quan Sitges reivindica un origen

Més enllà de l’anècdota estiuenca, la disputa per la paternitat del xiringuito de platja planteja una pregunta de fons: per què un municipi necessita certificar un ‘primer’ i què diu això de com construeix el seu relat patrimonial

Un cartell a la persiana d’El Chiringuito del Passeig de la Ribera de Sitges proclama que l’establiment va popularitzar aquest nom per tota Espanya. Fundat el 1913, el local competia en la seva època amb el Pavelló del Mar que freqüentaven els indians enriquits.

La reivindicació sitgetana té pes documental, però també revela alguna cosa més profund: la necessitat d’anclar la identitat turística en un relat d’origen, en un moment fundacional que distingeixi el municipi de la resta de destinacions costaneres que també pugnen per la mateixa distinció.

La memòria escrita i el bateig del nom

César González-Ruano va descobrir El Chiringuito el 1943, quan va decidir retirar-se per uns anys a Sitges. El va descriure com «un estrany cafè sobre la mateixa arena, com un pavelló de vidres», on va escriure cada matí els articles que enviava a ‘La Vanguardia’ i a la revista ‘Destino’.

El rètol actual assegura que va ser el propi González-Ruano qui va batejar el local. Però l’escriptor no ho comenta en les seves memòries, on es refereix a El Chiringuito com si així s’hagués anomenat des que el va conèixer.

Un any abans de la seva arribada, el seu amic Miguel Utrillo ja havia publicat un article a ‘El Eco de Sitges’ on deia d’un paisà que «preferiria dormir migdiades o prendre cafè a El Chiringuito». La menció suggereix que el nom ja circulava localment abans que González-Ruano el popularitzés en els seus textos.

L’origen cubà i la disputa etimològica

Segons va documentar Lázaro Carreter, el terme deriva de ‘chiringo’, que és com s’anomena un cafè a Cuba. Als indians enriquits que freqüentaven el Pavelló del Mar se’ls atribueix el nom del local sitgetà.

El líquid filtrat pel mitjó era aquest ‘chiringo’ que va acabar en el diminutiu: raig de cafè, xiringuito.

Aquest ancoratge en la memòria dels indians atorga al relat una profunditat que va més enllà de la simple anècdota gastronòmica. Converteix el xiringuito en un símbol de classe, de distinció social i de vincle transatlàntic.

Per què importa ser el primer

La disputa pel primer xiringuito no és trivial.

El relat d’origen funciona com a marca d’identitat. És una forma de patrimonialitzar el lleure, de convertir una pràctica quotidiana en un actiu cultural.

Aquesta materialitat —el local físic, el cartell, les mencions en premsa— és el que dóna solidesa a la reivindicació.

Turisme i memòria local: un equilibri delicat

La publicació del reportatge reaviva una reivindicació identitària que, tot i ser estiuenca, connecta amb el debat permanent sobre l’equilibri entre imatge turística i memòria local. Sitges ha construït durant dècades una marca potent, associada a la llibertat, la cultura i la diversitat.

Pero aquesta marca també genera tensions.

Reivindicar l’origen del xiringuito és, en aquest context, una forma de recuperar agència narrativa: recordar que Sitges no és només un decorat per a la foto d’Instagram, sinó un lloc amb història, amb personatges propis, amb aportacions culturals que han transcendit el seu àmbit local.

El risc de la folklorització

Tot i això, la patrimonialització del xiringuito també comporta riscos. Convertir un element quotidià en símbol identitari pot derivar en folklorització, en una reducció de la complexitat històrica a un eslògan comercial.

Si la reivindicació es queda en l’anècdota —«aquí es va inventar el xiringuito»— sense aprofundir en aquest context, es perd l’oportunitat d’oferir un relat més ric i matissat que connecti amb les preocupacions actuals sobre el model turístic.

Què diu això de Sitges avui

La disputa pel primer xiringuito revela, en definitiva, la tensió entre dues maneres d’entendre el patrimoni. D’una banda, el patrimoni com a recurs turístic, com a element de màrqueting que distingeix el municipi en un mercat competitiu.

De l’altra, el patrimoni com a memòria viva, com a vincle entre el passat i el present que ajuda la comunitat a entendre’s a si mateixa i a projectar-se cap al futur. Sitges necessita trobar l’equilibri entre aquestes dues dimensions si vol que la reivindicació del xiringuito sigui alguna cosa més que un cartell a la persiana.

El debat sobre l’origen del xiringuito és, al capdavall, un debat sobre què vol ser Sitges: un municipi amb memòria pròpia o una marca turística sense arrels. La resposta no és senzilla, però la pregunta val la pena.