El festival que rescata els oblidats: la memòria del cinema com a senyal d’identitat inconfundible de Sitges

L’ofici d’esborrar la invisibilitat: com el certamen de Sitges utilitza l’arxiu per fer justícia històrica

Més enllà de les catifes vermelles, els grans noms de Hollywood i els focus mediàtics que cada any acaparen els titulars, el Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya s’ha consolidat en una missió molt més silenciosa però profundament transformadora: esdevenir el gran refugi dels oblidats de la història del cinema.

En un panorama cultural on sovint només es premia l’estrena immediata i el gran pressupost, Sitges reivindica el seu rol com a custodi de la memòria cinematogràfica. Aquesta línia de programació, lluny de ser una nota al peu de pàgina, s’ha convertit en una de les principals senyals d’identitat cultural d’un municipi que entén la cultura no només com a entreteniment de masses, sinó com un acte de justícia històrica i servei públic.

Un altaveu per al cinema invisible

La vocació de Sitges de mirar cap al passat per rescatar allò que la indústria ha deixat als marges es fa evident en la tria de la seva programació. A través de seccions especialitzades com ‘Spanish Archives’, el certamen recupera anualment títols descatalogats, joies del fantaterror espanyol, gèneres menystinguts per la crítica oficial o còpies d’arxiu que d’altra manera es perdrien en l’oblit.

Aquesta aposta demostra que el festival no és només un aparador comercial, sinó un agent de reparació patrimonial. El criteri del certamen defensa que el valor de la cinematografia no es mesura exclusivament per les xifres de taquilla, sinó per la capacitat d’il·luminar els racons foscos de la nostra història audiovisual. Per a l’audiència local de Sitges —un públic històricament militant, cinèfil i orgullós— aquest compromís amb la memòria és un motiu d’orgull que vincula directament el prestigi del teixit local amb la cultura lliure i la recerca històrica.

El cas de Bar Boo: la reparació dels oficis invisibles

L’exemple més clar d’aquesta filosofia en l’edició actual és l’estrena mundial del documental Bar Boo, dirigit per Josiño Araújo. La cinta recupera la figura de Luis Bar Boo (1927-2001), un especialista de risc gallec que va participar en grans superproduccions internacionals com La muerte tenía un precio o Conan el bárbaro. Malgrat haver compartit pantalla amb mites de la talla de Clint Eastwood, Arnold Schwarzenegger, Kirk Douglas o Sean Connery, el seu nom ha estat pràcticament desconegut per al gran públic.

La inclusió d’aquesta producció a la graella del certamen no és casualitat, sinó una declaració d’intencions:

• Reconeixement de la base de la indústria: Sitges dóna veu i dignitat als professionals invisibles —especialistes, tècnics, muntadors— que han sostingut el cinema de gènere des de la rereguarda.
• Espai per a la recerca: Ofereix una plataforma indispensable perquè documentals d’investigació trobin l’altaveu internacional que mereixen.
• Connexió cívica: Transforma l’exhibició en un acte de reparació històrica, rescatant de l’anonimat aquells que van fer gran el cinema des de la modèstia de l’ofici.

Reparació i servei públic: una aposta cultural que defineix un municipi

La pregunta de fons que planteja aquesta línia de treball és quin model cultural vol defensar una vila que acull un dels certàmens més importants del món. Sitges demostra que es pot ser un motor econòmic global, capaç d’atraure milers de turistes i mitjans internacionals, i alhora mantenir una funció de custòdia ètica del patrimoni.

Enfront del soroll i la brillantor efímera de la indústria contemporània, la programació dedicada als oblidats ofereix un espai de resistència. Amb aquesta aposta, Sitges no només influeix en el debat sobre què mereix ser recordat, si no que es posiciona com una capital cultural amb ànima, arrelada al territori i compromesa amb la dignitat de la història de l’art.